POEMA DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS.

Assumiràs la veu d'un poble
 i serà la veu del teu poble,
 i seràs, per a sempre, poble,
 i patiràs, i esperaràs,
 i aniràs sempre entre la pols,
 et seguirà una polseguera.
 I tindràs fam i tindràs set,
 no podràs escriure els poemes
 i callaràs tota la nit
 mentre dormen les teues gents,
 i tu sols estaràs despert,
 i tu estaràs despert per tots.
 No t’han parit per a dormir:
 et pariren per a vetlar
 en la llarga nit del teu poble.
 Tu seràs la paraula viva,
 la paraula viva i amarga.
 Ja no existiran les paraules,
 sinó l’home assumint la pena
 del seu poble, i és un silenci.
 Deixaràs de comptar les síl·labes,
 de fer-te el nus de la corbata:
 seràs un poble, caminant
 entre una amarga polseguera,
 vida amunt i nacions amunt,
 una enaltida condició.
 No tot serà, però, silenci.
 Car diràs la paraula justa,
 la diràs en el moment just.
 No diràs la teua paraula
 amb voluntat d’antologia,
 car la diràs honestament,
 iradament, sense pensar
 en ninguna posteritat,
 com no siga la del teu poble.
 Potser et maten o potser
 se’n riguen, potser et delaten;
 tot això són banalitats.
 Allò que val és la consciència
 de no ser res si no s’és poble.
 I tu, greument, has escollit.
 Després del teu silenci estricte,
 camines decididament.

Vicent Andrés estellés